VAL MÉS QUE EM QUEDI A CASA



Conte guanyador del V concurs literari Màrius Torres - Juliol 2020 a Sant Quirze de Safaja (Catalunya)



     Ara aprofitaré per anar a comprar paper de bany, crispetes i cerveses. Això pensa l’Oriol mentre dóna voltes pel pis, de la sala a la cuina, de la cuina a l’habitació, passadís amunt, passadís avall. 

     M’anirà bé sortir, m’anirà bé sortir, es va repetint. Posseït per una empenta de vitalitat es planta al rebedor i despenja la jaqueta. Collons, però si no porto ni les sabates, es recrimina. Deixa la jaqueta i es dedica a cercar, amb unes passes lentes i mesurades, unes sabates pel pis. Cuina. Sala. Terrat. Lavabo. Sala. El seu avançar es va accelerant de mica en mica. Quan torna a passar per la sala té una idea: 

     –Em beuré un bon got de whisky abans d’anar al super.   

     Obra l’armariet de begudes que hi ha al costat de la tele i treu una ampolla on a l’etiqueta apareix un homenet ben elegant de gavardina, barret i bastó. També agafa d’allà un got de cristall que brilla amb la llum del sol que entra per la finestra. Se serveix i s’asseu a la butaca de vellut verda. Baixa la mirada i es fixa en el got que està subjectant. Un got que sembla acabat de sortir de la fàbrica i a través del qual es poden veure, una mica deformats, els mobles i les rajoles negres del terra. Un got al qual s’aferra amb els cinc dits de la mà, com si no volgués desprendre’s. 

     Un cap de setmana d’hivern, quan era petit, van llogar una casa a Cadaqués a la vora del mar. Dissabte al vespre, des de la seva habitació, va començar a sentir els crits dels seus pares. Com si fos un eco, els xisclets de la seva mare intentaven anteposar-se a aquella veu més profunda i poderosa. La incertesa de no saber què estava passant i la impotència de no poder fer res, el van angoixar. Va córrer escales avall, sense mirar enrere, només volent escapar-se d’aquelles veus violentesque li posaven els pèls de punta. Anhelava arribar a la platja per aïllar-se i desconnectar, però un cop allà, tot sol i mort de fred, res no va canviar. Davant d’aquell blau on les onades eren imperceptibles, la presència d’aquells crits agressius dins el seu cap es van intensificar. Eren com els gemecs d’uns monstres de tres metres, deformes i velluts que treien escuma per la boca. Uns monstres que ara pot tornar a percebre, després de tants anys, al mirar la beguda rovellada i estancada al got.





     D’una revolada l’Oriol s’aixeca de la butaca i surt corrents cap a la cuina on llença tot el contingut del recipient. Deixa anar un llarg sospir, com si s’hagués deslliurat d’un exèrcit d’esperits que el volguessin atacar. 

     Fa un parell de voltes més pel pis i a poc a poc recupera la tranquil·litat. Ja va sent hora que surti, pensa. Un coratge enigmàtic torna a apoderar-se d’ell, entra a l’habitació i es posa uns pantalons damunt dels quals ja porta. També es calça unes sabates que troba sota el llit. Tu pots Uri, tu pots, s’anima. Al rebedor es posa la jaqueta. Obra la porta, surt, la tanca i s’adona que s’ha oblidat la cartera. Fa l’intent d’introduir la clau al pany per tornar a obrir, però la mà li tremola. No té pols per encertar aquell petit instrument de ferro a l’obertura simètrica. Un gran abatiment l’envaeix. Amb la mà esquerra mira d’agafar-se el canell, però la tremolor és massa intensa. Intenta ficar la clau tres cops sense èxit. La suor freda li regalima per la cara. Finalment ho aconsegueix i a corre-cuita, com si s’estigués cremant quelcom al forn, entra al pis i tanca la porta darrere seu amb violència. Un cop sec ressona per tot l’edifici. Amb la respiració alterada es queda arrepenjat contra la porta. Té els ulls vermells i una sensació de ràbia i indignació el devora per dins. 

     Un cop recuperada la serenor es treu, al rebedor mateix, les sabates, els pantalons i la jaqueta. Les peces queden a terra unes amunt de les altres, com si s’hagués fet invisible. Sense passar per la seva l’habitació, va a la sala i es planta davant de l’armariet de begudes una vegada més. Amb uns moviments mecànics i poc naturals, agafa un got net, se l’omple de whisky i s’asseu a la butaca. La mà ja no li tremola i té una respiració constant. 

     Remou el got en sentit de les agulles del rellotge. El whisky es balanceja dins del recipient. Se l’apropa a la cara i l’examina amb atenció, com si intentés buscar les respostes allà dins. Fa un glop i el gust anyenc i intens de la beguda el sorprèn. 

     –Val més que em quedi a casa –es diu en veu baixa. 



Entrega de premis dissabte 25/07/2020: