Flor Marcida
FLOR MARCIDA
Començar amb una filosofada diuen que és útil per captar l’atenció del lector. Veiem-ho.
En ple segle XXI els matrimonis (sinònim de viure amb algú de manera definitiva) han anat passant de moda. Fixi’s en la quantitat d’amics seus divorciats i fins i tot veurà que els pares d’aquests fa anys que no comparteixen llit matrimonial.
Abans la majoria de les persones sucumbien amb cinquanta anys així que la vida es podia dividir en tres fases: infantesa, joventut i adultesa. Actualment, gràcies a molts factors, l’esperança de vida s’allarga fins als vuitanta o noranta anys. Això provoca que canviem d’interessos i objectius en cada una de les etapes. Relacionant-ho amb el matrimoni, trobar una persona que evolucioni en la mateixa direcció durant tants anys és quasi missió impossible. Pots trobar la teva mitja taronja en el període de joventut-adultesa, però arribant a la maduresa (de cinquanta a setanta anys) pots adonar-te que allò que llavors necessites és una mitja poma.
Una altra perspectiva menys rebuscada que també justifica l’increment de divorcis a causa de la longevitat és que són poques les persones amb les quals pots viure setanta anys sense cansar-te’n, avorrir-les ni voler llençar-les per la finestra.
Aquesta introducció és per presentar la idea que els humans canviem els nostres criteris reproductius i relacionals en cada una de les etapes de la nostra vida. No obstant això, un fet curiós, i desconec si comú entre els altres individus, és que la meva joventut s’integrà de diverses fases.
Una etapa, moltes fases.
Seré directe i ferm: les meves obsessions per un tipus de dona en concret, amb unes característiques específiques, va fluir i variar de manera setmanal, mensual i anual depenent dels casos. En certes temporades em fixava únicament en dones que es pintaven les ungles o tenien els llavis maduixats. Altres vegades em centrava en buscar pèl-roges i podia succeir que al cap d’un temps renovés la meva preferència, sense cap raó en particular, per les asiàtiques.
És a dir, les meves metes variaven regularment. Una singularitat femenina em satisfeia fins a un dia en concret i de cop arribava a la seva fi, com si m’hagués avorrit d’aquell gen. És una aspecte difícil de detallar; simplement moria dins meu el desig per una peculiaritat comuna d’un grup de dones i naixia l’apetit per un fetitxisme compartit per un altre grup de dames.
Podia tenir al davant la rossa més sensual del planeta, que si jo estava amb el xip de noies morenes, per exemple, la dona de cabells solars passava desapercebuda pels meus sentits.
Cal remarcar que no era un estúpid rosegador que només volgués anar-me’n al llit amb dones de característiques diferents. De fet, la modificació dels meus desitjos podia tenir lloc abans d’intercanviar fluids íntims amb elles.
M’he analitzat moltes vegades, però no aconsegueixo desxifrar el perquè d’aquests canvis tan sobtats. Altres aficions que tinc no han variat de la mateixa manera que la meva tendència per les dones. Tota la vida m’ha agradat el mateix equip de rugbi, la meva professió sempre m’ha fascinat i encara mantinc el contacte amb amics de la guarderia. Però per sort o per desgràcia, la relació amorosa més llarga durant la meva joventut va ser només de tres mesos.
He perseguit dones altes, amb alguna extremitat amputada, de color, vestides amb barret, gordes, riques, amb parella, universitàries, menors d’edat, però l’obsessió més desesperada i extrema va ser amb les dones madures. Ignoro per què aquest tret es va convertir en una mania. Recordo que llavors freqüentava una tal Jane, una simpàtica noia d’Essex, elegant, culta i guenya, quan de sobte van començar a atreure’m les mares dels meus amics, les dones amb fills o fins i tot la mateixa mare de la Jane. A ella, de fet, la vaig haver de deixar perquè era massa jove per satisfer la meva inquietud.
Crec i vull pensar que el meu anhel per les dones grans va ser fruit de diverses circumstàncies, concretament de dues. En primer lloc, veure pel carrer senyores vestides a la moda i maquillades em feia pensar molt. Desitjaven ser contemplades com temps enrere. Ser desitjades, ser somiades i aclamades. Era palpable que els agradava que els homes les observessin. I si algun jove com jo fixava la mirada en elles, els seus ulls transmetien excitació i satisfacció. Sempre m’havia cridat l’atenció aquest detall, però la combinació amb el següent factor va fer esclatar la bomba: sopant a casa d’un amic, el seu pare ens explicà que quan era jovenet, ell i tots els seus germans van fer el primer llit amb una dona casada del barri. Va ser un comentari simple i puntual, però suposo que em va impressionar molt, sobretot pel fet de qüestionar-me què hauria passat si una dona experimentada, com aquella veïna, m’hagués estrenat. Quin interès tenia aquella muller per emportar-se al llit joves verges? Potser la feia sentir més jove. O qui sap, potser tenia vocació de professora.
Vaig passar molts mesos submergit en la paranoia de voler aconseguir el meu nou objectiu. Aquesta vegada el contingut sexual era fonamental en l’obsessió. En els períodes en què perseguia rosses, per exemple, l’acte sexual era un complement; el que realment m’agradava era que les persones ens miressin pel carrer tot dient: que ben acompanyat va aquest galant. Fins i tot el simple fet de contemplar-la, sense tocar-la, i veure els seus cabells brillants, onejant a l’aire, ja m’apassionava tant o més que un possible coit.
Això no succeïa amb les dones adultes. Tenia una flama interior que cremava gràcies a la cera de la passió i la luxúria. Pensar en la necessitat que tenien certes madures per posseir un inexpert m’excitava de la mateixa manera que pensar en tot el que em podien ensenyar al llit. Són persones fogoses amb una bibliografia sexual molt completa i experimentada. Pensar com d’eròtic podien transformar un acte tan simple com el de despullar-se davant la mirada d’un home, a diferència d’una tímida noia de vint anys, em fonia.
La recerca de dones grans es va fer contínua i traumàtica. En altres ocasions, quan obria la veda de caça per capturar una noia amb una particularitat específica, m’ho prenia amb més calma i menys tensió. Suposo que l’ardor inicial per dones d’edats avançades albergava una temperatura major que en altres casos. Això va contribuir al fet que la desesperació i el voler anar de pressa fossin els meus grans errors.
Pels carrers buscava qualsevol excusa per poder interactuar amb senyores, ja fos en un semàfor de vianants com en una botiga. També mirava d’anar a discoteques freqüentades per persones amb cabells platins. Però tot i això, passaven els dies i els resultats continuaven sent nuls. Potser la impaciència de voler aconseguir aquest objectiu carnal creava la sensació que el temps fluïa més ràpidament i amb pitjors resultats que en altres ocasions.
Una nit en un bar de copes vaig conèixer una dona d’uns quaranta anys. El rímel negre vorejava els seus ulls i el blau mar acoloria les seves parpelles. Era una rossa artificial que no vestia massa provocativa, cosa que em feia dubtar de les seves intencions. Què feia una dona de la seva edat en un lloc com aquell, sola, a altes hores de la matinada? La possibilitat que volgués passar una estona amb ella mateixa no em servia.
Des del primer moment captà les meves intencions i, en lloc de mantenir distàncies, va adquirir un caràcter pròxim. Estic segur que li agradà la idea de coquetejar amb un noi que podia ser el seu nebot o fins i tot el seu propi fill.
Ens vam entendre molt bé i vam conversar llargament. Era una administradora culta, interessant i força xerrameca.
El meu principi era tractar-la com si fos una igual, en referència a l’edat, i això ella ho agraïa.
Estava completament segur que aquella era la meva nit; la delicadesa amb la qual em tocava quan li prenia el pèl o la feia riure n’era un senyal més que suficient. Vam arribar a un punt de connexió força elevat que permetia fer un altre pas, és a dir, dirigir-nos a casa seva, a la meva o potser a un altre bar. No obstant això, tot s’esvaí quan rebé una trucada telefònica. La seva expressió facial es va redreçar i va adoptar un to seriós. I al penjar el telèfon em digué que la reclamaven a casa i, per tant, havia de marxar.
Va deixar la interpretació al meu gust, podia haver sigut el seu marit, els seus fills o la mainadera. Mai ho sabré. El fet és que es va aixecar amb decisió, es va penjar la bossa amb elegància a l’espatlla i em féu un parell de petons. Les seves últimes paraules van ser que havia estat un plaer i havia passat una estona molt agradable amb mi.
Ni vaig pensar a demanar-li el telèfon. No era el meu rol. Si hagués tingut la meva edat, potser hauria fet aquest pas. Però això no era part del joc. Una de les gràcies de tenir una aventura amb una dona gran és que ella porti la veu cantant perquè és la font de l’experiència. Elles són les que han de prendre el control tant en la interacció com al llit. Si no succeís així, no em sentiria realitzat en l’hipotètic cas de consumar el pecat. Seria com anar a la universitat i que el catedràtic es quedés en blanc en algun punt de la classe i els alumnes haguessin de treure’l de l’entrebanc. Podria donar-se el cas, però llavors la imatge idealitzada del professor insigne de la universitat s’esfumaria.
En resum, el meu goig en un pou. Havia pogut veure, a la distància, i quasi a tocar, la medalla d’or que brillava amb força i poder. Però de sobte vaig ser vençut per un factor aleatori i fora del meu control. El goig va caure en un pou sense aigua que esmortís el cop.
Com és comprensible, tenir la victòria tan a prop i tornar a casa sol va ser un cop dur d’encaixar. La mala sort prèvia a aquesta derrota i la poca sort posterior em van conduir a un estat d’ànim depressiu. No sóc dels que llença la tovallola, però en aquest cas els nombrosos intents i la quasi consecució m’havien desanimat. No veia la sortida. Ho havia intentat tot i els resultats continuaven plantats en un desert. El màxim que havia aconseguit foren dos petons a les galtes.
Per un moment em passà pel cap visitar una casa de cites i contractar una prostituta entrada en anys. Vaig valorar aquesta opció amb seriositat. Segurament no acabaria considerant-ho com una victòria definitiva, però seria un glop d’aigua per aguantar la caminada pel desert.
Al final vaig decidir refusar aquesta drecera perquè seria fer trampa. De forma paral·lela, mai fins llavors havia tractat amb dones públiques i no era el moment de començar. Amb cinquanta anys i amb tot l’atractiu perdut potser m’ho plantejaria, però en plena joventut això era un malbaratament de temps, autoestima i diners.
Vaig entrar en un període d’hibernació. Continuava amb l’obligació implícita de conquistar una dona gran –no m’entrava al cap estar amb algú que no complís aquesta característica–, però vaig començar a prendre-m’ho amb paciència i tranquil·litat. Sempre amb la brúixola oberta, però sense perdre el nord. Ja arribaria el premi en algun moment.
Al cap de quatre mesos, tres setmanes i sis dies d’adoptar aquesta actitud d’os, arribà el dia tan anhelat.
Aquell dia em trobava mirant la televisió amb una postura còmoda després de moltes hores de proves i correccions. Era a casa dels meus pares sense plans per la resta de la tarda ni de la nit. Un estat que tots hem viscut alguna vegada; tranquil·litat i indiferència total. Desgana de fer tot i ganes de fer res.
Els meus pares sí que estaven aprofitant el dia: cuinant, berenant, anant de compres i netejant; tot el contrari del seu fill.
Cap al vespre em van anunciar que anirien a sopar a casa d’una amiga. Jo, sense fixar-m’hi ni preguntar res, els vaig manifestar que els acompanyaria, passant per alt el gènere de la paraula amiga que havien citat i sense importar-me si hi havia una invitació per a mi. El que necessitava era moure el meu dissecat tronc d’aquell sofà per fer quelcom de profit.
Ells es van canviar i es van ajustar robes més o menys elegants. Jo, en canvi, vaig continuar ficat dins de la mateixa camisa arrugada i els pantalon de pana de cada cap de setmana.
Trucaren a l’amiga per assegurar-se que no era un inconvenient portar d’imprevist el seu primogènit i ella no hi posà cap excusa.
El pis era al centre de la ciutat, en un carrer estret i ple de botigues tancades. Quan vam pujar al tercer pis i vaig conèixer l’amiga no em va envair cap sensació especial tot i que acumulava els anys que jo considerava més que suficients per calmar la meva set. Per molt estrany que pugui semblar, suposo que el fet d’estar acompanyat dels meus pares, no vaig crear hipòtesis ni vaig plantejar possibles abordatges. És com si aquell dia hagués deixat a casa l’obsessió que em perseguia des de feia mesos.
Un fet curiós a destacar és que el pis em va fer la mateixa impressió que la seva propietària. Era un habitatge ple de mobles antics però ben conservats, envernissats i nets. Tot i no tenir res de destacable, era agradable a causa dels ornaments que el complementaven com quadres, gerros i catifes. Que m’hi trobés còmode en aquella ocasió no implicava que em plantegés viure en un lloc semblant en un futur. Era un lloc de pas, agradable però temporal.
Em vaig mantenir al marge de la reunió en tot moment. Hi era present físicament, però no mentalment. No tenia ni idea de com s’havien conegut ni vaig participar en les seves converses. Jo simplement vaig sopar mentre reflexionava en els meus temes. L’amiga tampoc no es va interessar per mi en cap moment. Em tractava amb la mateixa indiferència que jo a ella.
Tot canvià en l’última interacció. Quan ja marxàvem i ens estava acompanyant a la porta, em vaig adonar que m’estava descuidant la jaqueta. Em vaig girar i just quan anava a justificar el meu canvi de ruta, ella m’atacà amb la seva mirada i em silencià. Poques vegades m’he trobat amb uns ulls tan expressius i que comuniquessin tant. Vaig tornar a adoptar la posició inicial i vaig sortir amb els meus pares del pis. Ens acomiadarem agraint molt el sopar.
Un cop al carrer, quan ja giràvem la cantonada, els vaig explicar que m’havia deixat la jaqueta i que tornava buscar-la. Els vaig dir que no m’esperessin perquè després aprofitaria per anar a prendre quelcom amb uns amics. Van assentir i van prosseguir el seu camí. Jo vaig tornar a l’edifici, a l’ascensor i a trucar a la porta.
M’obrí l’amiga dels pares i reaccionà com si no sabés la raó per la qual havia tornat.
Mentre recollia la meva jaqueta em va convidar a prendre una copa de vi que vaig acceptar diplomàticament. Ara la meva mentalitat, al no ser-hi amb els pares, havia canviat estrepitosament. Només tenia entre cella i cella aquella dona i, pel que podia sentir, jo també em trobava entre les seves celles.
Aquest cop, no va parar d’interessar-se, cosa que no havia fet durant la reunió anterior, en la meva vida personal, bàsicament en els meus amics, xicotes i aficions. Em mirava coquetament. Estàvem asseguts al sofà sense tocar-nos, en diagonal, molt a prop l’un de l’altra bevent-nos el vi.
Quan li quedava un quart de copa se la begué de cop, s’aixecà i em digué:
—Me’n vaig a l’habitació. Pots entrar d’aquí cinc minuts i si no ha estat un plaer, ja saps on és la porta.
No vull ni imaginar-me la cara d’excitació que devia posar. El que sí que sé és que en el moment en què va dir aquella frase jo ja estava cronometrant els cinc minuts amb el rellotge. Ella va caminar fins a la seva habitació, portant a la mà esquerra la copa un altre cop reomplerta.
Al cap de cinc minuts, que es van ser molt inquiets, em vaig aixecar amb decisió i vaig inspirar profundament. Vaig trucar la porta i vaig entrar. Era allí, ajaguda i despullada al llit. Es recolzava als coixins i agafava la copa transparent amb delicadesa. No es pot dir que fos una escena de pel·lícula perquè no portava una bata de color rosa ni l’habitació era imponent.
Estava atònit, veient aquell cos erosionat pels anys, però encara molt poderós. Va ordenar que tanqués la porta i, tocant la superfície del llit amb el palmell de la mà, em va indicar que m’apropés.
Vaig avançar amb cura, mirant-la a ella i ella mirant-me a mi. Em vaig aposentar al llit, ella es va alçar una mica per poder arribar a mi i devorar-me. No va haver-hi intercanvi de paraules.
No és la dona amb el millor cos, ni amb els pits més consistents ni amb les cames més fines que hagi vist, però el desvergonyiment amb què actuava era al·lucinant. Tot ho feia amb naturalitat, com si es tractés de conversar.
El transcurs de tota la situació, vist des d’un angle aliè al nostre, no sé quines vibracions devia produir. Un cos jove embolicant-se amb un cos pàl·lid no tan fresc. El moviment de l’experiència amb el moviment de l’ímpetu.
Una coalició de dos cotxes amb carrosseries diferents. No obstant això, el punt important és que tots dos cossos s’entenien, coneixien el seu rol i el paper que havien d’assumir.
No va ser una escena curta sinó més aviat llarga i duradora, amb preliminars, pas a pas, sense arribar al desenllaç de manera precipitada. Vam gaudir de cada petó, de cada llepada i de cada encaixada d’ungles. L’única diferència va ser al final quan l’home, jo, el de la vitalitat eterna, es va quedar fascinat amb tal experiència i el triomf d’aconseguir el seu objectiu que tant s’havia fet desitjar; i la dona, ella, la dels anys avançats, quedant exhausta davant d’aquell desgast físic, però feliç d’assolir un propòsit intrínsec. A l’un se’l podia veure allí, reposat en les seves espatlles, esplèndid i satisfet, però encara replet d’energia; i a l’altra estesa com una estrella de mar, respirant violentament i amb els ulls tancats.
Van anar passant els minuts i veient que s’havia quedat adormida vaig decidir marxar. No em venia de gust dormir ni tampoc trobar-me-la l’endemà al matí observant-me amb aquells ulls tan reveladors.
L’habitació havia quedat a les fosques. Entrava un petit raig de llum provinent de la terrassa de l’altre pis, però aquella il·luminació era mínima i no permetia distingir la ubicació de les coses. Vaig haver de temptejar a cegues buscant la meva roba. Vaig estar-hi una bona estona fins que vaig trobar les meves pertinences bàsiques. Els mitjons ja ni els vaig buscar, però els pantalons i la camisa eren essencials.
Intentant trobar el camí cap a la porta em vaig entrebancar amb una cosa dura i llarga que estava recolzada a la cadira, al costat del llit matrimonial. Em vaig ajupir per veure què era i, al palpar-ho, vaig notar que era el seu bastó. El vaig agafar i el vaig tornar a col·locar al mateix lloc.
Quan per fi vaig trobar la porta de l’habitació vaig mirar en direcció al llit. No podia veure res ni distingir la seva silueta, però me la vaig imaginar allà ajaguda, amb els seus cabells blancs com si es tractés d’una rosa blanca. Una flor que havia romàs tancada durant llargs mesos d’hivern i ara s’havia obert a causa de l’arribada de la jove i inexperta primavera.
Vaig tornar a casa feliç amb mi mateix, satisfet perquè la persistència és un requeriment essencial en aquesta vida per assolir la victòria. En els objectius sempre és important establir un mínim, excedir-se mai hi és de més.
