Així passa
AIXÍ PASSA
Vaig recuperar la consciència i sense obrir els ulls vaig notar que quelcom no anava bé. Alguna cosa no funcionava amb normalitat. Tenia un fort i constant mal de cap. Era un dolor familiar que ja havia notat en altres ocasions, però ara amb molta més intensitat. Vaig esperar un parell de minuts, encara amb els ulls tancats, per veure si millorava la situació, però res.
Finalment em vaig decidir a desenganxar les parpelles i, en aquell moment, un fort mareig em sacsejà. Fins i tot, durant els primers segons, vaig visualitzar el sostre borrós amb taques opaques.
A diferència del mal de cap, el mareig i les taques van desaparèixer. Però llavors s’hi va sumar una sensació de desconcert. Era a la meva habitació, però em sentia perdut. Com si jo fos un intrús. No la percebia de la mateixa manera que cada matí al llevar-me. No entenia per què la roba estava dispersada per l’habitació i els llençols tan embolicats. Hi havia alguna cosa més a l’atmosfera que em donava males vibracions. Em sentia culpable.
A causa del mal de cap vaig decidir seure a la vorera del llit amb calçotets. Aixecar-se havia de ser un procés gradual. Va ser llavors, en aquella incorporació, quan vaig començar a connectar cables. La nit anterior havia sortit de festa amb uns amics i el pla era anar a la discoteca Somisphere. Sí. Allò ho tenia clar. Però no recordava res més. L’última imatge era la d’estar prenent cerveses en un pub. Després no sé on vam anar, on vam ballar ni com vaig arribar a casa.
Vaig anar al lavabo i, torçant el tronc, vaig absorbir tanta l’aigua de l’aixeta com vaig poder. Al mateix fer, em vaig rentar la cara. Aquella clatellada freda em reactivà, però el desconcert continuava present.
Vaig tornar a l’habitació i vaig visualitzar que a la tauleta de nit hi havia una fulla amb quelcom escrit. El bolígraf estava a sobre, fent de petjapapers.
El missatge deia el següent:
Ara torno, he anat a buscar l’esmorzar.
El mareig va tornar, però ara no a causa de la ressaca. Qui cony havia escrit allò? Déu meu. Ara entenia el desordre de la meva habitació: el llit, la roba. Mare meva. Un fort atac d’ansietat em governà. Ja podria haver signat el missatge. Qui devia ser? La Joana? La Federica? Una altra amiga? Potser una desconeguda? Quins nervis –o quina por, més ben dit–.
Aquestes situacions d’incertesa sempre m’alteren molt, però ara, encara amb l’alcohol fluint per les venes, tot s’intensificava. Vaig poder sentir com el meu pols s’accelerava.
Quan feia que havia escrit la nota? Podia tornar en qualsevol moment.
Vaig acomodar, de pressa i corrents, els llençols, l’edredó i els coixins. Va ser un acte instintiu per disminuir la sensació de desordre. La roba del terra la vaig posar a la cadira. Vaig dubtar si posar-me’n de neta, però vaig acabar vestint-me igual, fins i tot amb els mateixos mitjons. No hi havia temps per perdre. Tenia una cosa clara: no volia descobrir la noia que portaria l’esmorzar. Les sorpreses no m’agraden. Ja podia ser una rossa prima amb cara de marfil –sí, podia ser la mateixa Anna Bulé– que la incomoditat continuaria sent la mateixa.
No sé per què collons m’he de ficar en aquests embolics.
Vaig baixar les escales perquè estava segur que l’ascensor trigaria molt més. I a mesura que anava baixant, pis a pis, començava a imaginar-me diferents desenllaços. En primer lloc, en algun moment hauria de tornar a casa, ni que fos per dormir, i potser la trobaria esperant al portal o davant de la porta del pis. Bé, en aquest cas sempre podria dir que no havia vist el missatge.
Quan passava pel segon pis vaig substituir aquesta darrera preocupació per una altra: no havia revisat si la noia s’havia deixat quelcom a l’habitació, expressament o com a descuit. Això augmentava les possibilitats que vingués un dia i la tornés a veure.
Al sortir de l’edifici, l’aire fresc m’injectà una ràfega d’optimisme: potser havia tocat el timbre i no l’havia sentit.
Em vaig aturar a mig carrer i vaig intentar analitzar la situació, com si es tractés d’una equació matemàtica. Sense dubtar-ho, vaig fer mitja volta i vaig pujar un altre cop al pis. Havia de disminuir les meves pors i, de totes les hipòtesis que havia creat, descobrir si s’havia oblidat alguna cosa era el més fàcil.
Amb calma, però sense presses, vaig revisar el meu pis sense trobar res. Quina tranquil·litat.
Vaig tornar al carrer sense cap altra alternativa possible que considerar que segurament no havia sentit el timbre. Si m’aturava a pensar-ho, era el més probable. No es pot trigar tant a comprar l’esmorzar.
Vaig creuar el primer pas de zebra que vaig trobar. No tenia ni idea d’on anar. Només volia allunyar-me. Caminar per caminar, per cremar els nervis, per tranquil·litzar-me.
Vaig girar en una cantonada i el knock-out va arribar. Ens vam creuar; com si es tractés d’una pel·lícula. A poc a poc, mirant-nos, en càmera lenta, però sense aturar el nostre caminar. Un metre vuitanta, texans, bambes New Balance blau marí, cinturó marró i jersei vermell. A la mà dreta hi portava una plata amb cafès Starbucks i en l’altra una bossa de la pastisseria Fornet.
L’esmorzar.
La perplexitat va ser colossal. No per la seva manera de vestir ni els cafès que portava, que eren el veredicte final, sinó la seva cara. Aquelles patilles acabades en punxa, aquella barba de tres dies, aquells cabells curts i aquell somriure amb dents blanques i alineades.
Tantes possibilitats que havia contemplat –que si Joana, que si una desconeguda, que si m’estaria esperant al portal- havien quedat esborrades amb violència. Estava atònit. I va ser just en aquell moment quan vaig recuperar la primera imatge de la nit. Jo allà, a la discoteca, assegut en un sofà, amb una copa a la mà, i ell, sí, ell, aproximant-se cap a mi amb la mirada fixa.
