LES SABATES GALILEU

     Les peces que més criden l’atenció en aquesta estructura de pi són dos mocassins negres per anar a treballar i unes sabates negres. Els altres ítems que omplen els prestatges són unes botes per jugar futbol, unes sandàlies que fan olor d’humitat i uns botins que no utilitzo perquè em resulten incòmodes. Finalment, a la cantonada dreta del primer prestatge, reposen els meus preferits: unes sabates batejades amb el nom de Galileu que en comprar-les eren de color crema i ara, després de moltes trepitjades, tenen un color grisenc. 

     I el més destacable és que en aquest armari, on les persones només veuen simple calçat funcional, jo veig quelcom més. Cada sabata té una història i fins i tot diria que un caràcter especial que s’ha anat modelant a partir dels diversos terres pels quals ha caminat. Si algun convidat ha vist, per casualitat, les meves sabates Galileu, segur que s’haurà preguntat per què els conservo si estan tan velles i gastades. La majoria d’humans quan tenen alguna peça de vestir massa utilitzada, la llencen al contenidor com qui es desprèn d’una llauna de llànties. Aquest no és el meu estil. 

     Les sabates en el fons són les que et guien pels carrers i pel món, dia a dia. Permeten que el fet de caminar sigui plaent, podent així gaudir del teu voltant. Et protegeixen de perills, d’objectes punxeguts i al final, després de tants kilòmetres, s’acaba creant un vincle especial amb elles. Per tot això, no se’ls pot donar el mateix tracte, per exemple, que a una samarreta o una diadema. Es mereixen un respecte, un reconeixement especial. Poden arribar a convertir-se una part irreemplaçable de la teva vestimenta i desvelar també la teva personalitat. 

     Per a mi les Galileu representen molt. Cada vegada que les veig, una sèrie de records revoquen al meu cap. No es tracten d’uns objectes inanimats. Elles han sigut les meves companyes d’aventures durant molts dies, en nombrosos llocs i són aquestes vivències les que han forjat una relació molt forta i profunda entre nosaltres. 

     Les sabates Galileu van perdre la seva virginitat durant el nostre primer estiu junts, concretament a Bolívia. Aquest país presenta una varietat infinita de paisatges; començant per muntanyes rocoses, passant per selves humides i acabant per plataformes de sal. Per molt que les fes escalar pel polsegós Cerro Rico de Potosí o descendir per La carretera de la mort, esquitxant-les i cobrint-les de fang, cada matí seguien allà, incansables, disposades a iniciar un nou dia amb mi. 

     I va ser en aquesta primera prova on em vaig adonar que eren especials, diferents de la resta de calçat que havia tingut fins aleshores. La comoditat i la seguretat que transmetien, juntament amb la seva disponibilitat permanent, va suposar una revelació personal. 

     Després d’aquesta primera aventura, van caminar durant uns quants mesos per zones més plàcides com els aeroports, les rambles o les places de diversos pobles. És aquí quan es podrien haver tornat gandules acostumant-se a certes comoditats burgeses. Però arribada l’hora de la veritat, quan es va presentar el següent estiu amb nous reptes, elles es van plantar en primera línia per escortar-me, una vegada més. No va suposar per a elles cap problema haver d’abandonar la part dolça de la vida per endinsar-se, un altre cop, en mons màgics i difícils. 

     Els nous paratges a descobrir van assenyalar l’Índia. Les Galileu van caminar pels carrers empedrats de Veranasi, van enfilar-se pel llom de l’elefant sagrat de Hampi i també van reposar, sota el risc de robatori, amb els cuidadors de sabates dels temples sagrats. I sempre donant-me el màxim confort com si es tractés d’Europa. Podien estar recorrent carrers plens de catifes d’escombraries o lliscant pels preciosos marbres del Taj Mahal, que sempre mantenien la seva actitud de sacrifici. Van arribar a presenciar també escenes molt dures, en el sentit humà, sense que això les fes desestabilitzar podent continuar així amb el seu deure. 

Després d’aquests dos estius a Amèrica del Sud i Àsia, vaig deixar d’utilitzar-les per respecte i consideració. Oi que al teu avi, amb moltes experiències i kilòmetres recorreguts, no te l’emportaries a l’altra punta del món amb el risc que emmalaltís per qualsevol microbi? Doncs això mateix em succeïa amb les Galileu. Actuava amb molta més consciència i cautela en referència a quan utilitzar-les. Potser me les enfundava un dia concret per treure-les a passejar, perquè se sentissin útils, però només en ocasions puntuals. Mai em perdonaria que sofrissin un mal innecessari després de totes les coses viscudes junts. 

     Amb aquesta mentalitat conservadora van transcórrer els mesos, amb elles descansant al sabater. Un dia de juny, però, a un mes de començar un tercer estiu, vaig sortir al balcó per airejar-me, com de costum. Llavors vaig notar que algú em m’observava. Algú tenia la seva mirada posada en mi. Efectivament, allà estaven les Galileu, desafiant-me. 

     D’alguna manera em volien dir que no eren unes àvies sinó unes espartanes i que el seu màxim honor és morir a peu de guerra. D’aquesta manera, no em va quedar més remei que emportar-me-les per tercer any consecutiu a conquerir nous mons: la Xina. 

     La convicció i la persistència que van presentar a Bolívia i a l’Índia va continuar intacte en aquests nous indrets. Impressionant la resistència d’aquestes guerreres. Van escalar el Hua Shan, una de les muntanyes més perilloses i sagrades de la Xina, i van recórrer nombrosos kilòmetres per la Muralla. El viatge no es va ajustar a la seva suposada vellesa sinó que va ser fins i tot més intens que els altres estius. I sense cap mena de queixa o plor, les Galileu van continuar com fins aleshores liderant el combat, eliminant cada un dels enemics que s’anteposava al nostre pas.

     Aquestes simples sabates que la gent pot mirar amb menyspreu, com si es tractés d’objectes morts i sense sentiments, han vist cultures que són el bressol de la civilització i han presenciat dues de les set meravelles del món. I sempre exercint una actitud admirable, sense errar cap instant. 

     En resum, tot i que admiro tot que han assolit, el que més valoro és el com ho han fet. El caràcter i els principis amb els quals han viscut. Valentia. Honor. Lleialtat. Uns adjectius dels quals he après molt i dels que crec que trauré molt de profit en els anys de vida que em queden.