Ara que només hi som tu i jo, en un ambient còmode, íntim i sense menjar pel mig, t’explicaré la meva habilitat més preuada i que sempre he mantingut en secret perquè he cregut que la gent no la valoraria i, fins a cert punt, la rebutjaria. És possible que se’m jutgi de bàrbar i brut. Però l’experiència també m’ha mostrat que si calles i no parles, llavors se’t titlla de persona poc interessant i de covard.
Durant tots els anys que vaig formar part d’aquella empresa, situacions com l’acabada d’explicar es van repetir nombroses vegades. Gràcies a aquest destí i a les meves habilitats analítiques, visuals i olfactives, vaig adquirir la destresa d’anar al lavabo i poder determinar quin company m’havia precedit; cada persona té les seves manies, educacions i olors. Vaig esdevenir un expert: entrava en un lavabo, ho revisava tot amb detall i mantenia la ment oberta a qualsevol possibilitat.
En la majoria dels casos l’olor que quedava era suficient per poder identificar-ne el responsable. Però no tot girava entorn de l’olor. Certes persones tenien la mania de no estirar la cadena, llençar els papers a terra o mullar les bores del vàter. Un home, en concret, patia d’una caiguda del pèl púbic considerable deixant-ho tot com si fos una perruqueria i un altre individu era un expert en esquitxar, amb un prim filat de pipí, la paret blanca a la dreta del vàter.
El que també em proporcionava un alt grau de diversió era caminar per l’oficina i creuar-me amb els companys. Hi havia dies que no els identificava pels seus noms sinó per les seves tendències a l’hora d’anar al lavabo: que si ara tinc una reunió amb el que sempre baixa la tapa, aquí ve el que sempre deixa el lavabo intacte com si acabés de passar la dona de fer feines, o per fi han acomiadat al que sempre embussava el vàter de la quantitat de paper que utilitza.
Vaig arribar a plantejar-me la conclusió que hi ha tantes maneres diferents de deixar un lavabo com persones viuen a la Terra. I el pitjor és que no tot eren brutícies o extraccions digestives. També em trobava casos d’intimitat. Per exemple, el d’un jove becari que el coneixia com el pervertit perquè cada matí, per regenerar-se de tranquil·litat i paciència, anava al lavabo a masturbar-se.
En resum, l’altra nit em trobava amb un grup d’amics sopant al restaurant Tram-Tram de Sarrià i entre el primer i segon plat, per alguna raó, cadascú va començar a detallar les seves habilitats innates i més sorprenents. Un era capaç de memoritzar fins a cent dígits seguits, un altre, amb una demostració, ens va ensenyar que podia beure líquids a una velocitat increïble, ella feia sorolls diversos amb la boca i ell tenia un alt grau de flexibilitat en totes les extremitats. Es va convertir en una roda on tots els presents a la taula van anar participant.
Quan va arribar el meu torn vaig riure per sota el nas, em va passar pel cap explicar-ho, però finalment els hi vaig dir que la meva habilitat era callar en els moments incòmodes. No van aconseguir moure’m d’aquesta posició.
