La decisió que he pres avui de perdre’m darrere els meus passos per la ciutat –com sempre m’agrada fer–, i descobrir les places més autèntiques i els barris residencials, no ha estat massa productiva i no ha ajudat a crear-me una bona imatge.
Durant l’exploració només m’he topat amb barris pobres, cases i edificis sense encant i parcel·les destinades a la construcció. I no només això. El pitjor ha estat quan he tornat al centre de la ciutat, a la zona més civilitzada, bordejant el mar. En aquest trajecte he descobert que el projecte urbanístic de Trieste no té finalitats socials i de benestar sinó només laborals i logístiques. En altres paraules, l’únic que he trobat són grues per a descarregar les mercaderies dels vaixells, edificis portuaris, pàrquings de cotxes i naus industrials amb fins desconeguts.
En això s’ha transformat la meva passejada romàntica per la ciutat de Trieste: ni un miserable banc amb vistes al mar per seure. I a sobre, una vegada arribes al centre de la ciutat et trobes amb edificis macos i imperials, però que més aviat esperaries trobar a Àustria, Praga o Hongria; no a Itàlia. És com realitzar un safari per veure lleons i girafes, i acabar topant-te amb un ramat de cangurs.
Aquesta situació viscuda avui ha fet plantejar-me el següent: les coses, els llocs i les persones ens agraden per com realment són o per la manera com compleixen les nostres expectatives?
Hi ha dos escenaris clars. Si ens trobem amb quelcom diferent a l’expectativa, però increïblement al·lucinant, la nostra satisfacció no quedarà danyada. I si la nostra expectativa per quelcom és nul·la, llavors, en principi, el resultat tampoc quedarà negativament afectat.
En canvi –i aquí està el punt de la qüestió–, si vius una experiència diferent de l’esperada, encara que t’acabi reportant el mateix nivell d’alegria i satisfacció, la sensació final quedarà perjudicada pel simple fet de ser diferent de l’expectativa inicial.
Per tant es pot dir, gràcies al Teorema de Trieste, que la frase “no et facis expectatives” és vàlida; no només pel risc que la realitat no assoleixi l’expectativa sinó, també, perquè la realitat pot ser diferent de l’esperat, empitjorant així la teva experiència final.
I per acabar amb bon sabor de poca –ja que estem de vacances– m’agradaria puntualitzar que no em penedeixo d’haver vingut a Trieste. Tornaria a venir. La ciutat no ha complert la meva expectativa turística, perquè és totalment diferent de l’esperat, però en canvi he enriquit la meva experiència literària: no tenia cap expectativa que Trieste pogués provocar en mi una reflexió com aquesta.
