Es tractava d’un pastisset de xocolata –anomenat Love Cake– servit a la pastisseria Colmena. Tenia una capa de mousse de xocolata a l’interior i anava banyat amb una salsa de xocolata amb un toc d’avellanes. Quan en tallaves un tros, es podia veure el contrast de les tres tonalitats marrons; totes molt similars en colors, però divergents en sabors.
El dia que el vaig tastar, vaig introduir una cullerada a l’interior de la meva boca i el que vaig sentir van ser dues coses: xocolata i glòria. Vaig poder diferenciar les textures i els sabors de cada una de les xocolates que integraven aquest menjar de déus. I com dic, això és el que vaig sentir el primer i únic dia que el vaig tastar perquè, durant els quatre anys següents, per més que freqüentés la pastisseria i demanés un Love Cake, aquest sempre quedava intacte al plat, com si es tractés d’un gest aristocràtic.
Entrava, seia en qualsevol taula –tampoc sóc tan maniàtic– i demanava el de sempre: una ampolleta d’aigua i el pastís. Amb el compàs de la música llatina de fons em bevia l’aigua i observava el meu plat i la resta de clients. Quan s’acabava l’aigua, m’aixecava i me’n tornava per allà on havia vingut, sense ingerir ni un tros del pastís. Així van anar passant els dies i les ocasions.
Els cambrers em van acabar coneixent com si treballés allà, però mai em van rebre amb especial simpatia. No entenien per què ho feia ni com s’ho havien de prendre.
Al cap d’un temps vaig començar a pensar que reutilitzaven el pastís; que el servien a altres clients després de reescalfar la salsa líquida d’avellana. Considerar aquesta opció em va molestar profundament, així que a partir de llavors vaig començar a demanar el Love Cake acompanyat d’una bola de gelat. Així, una vegada es fongués el gelat i es barregés amb la resta del pastís, no s’atrevirien a posar-lo a ningú més.
Els treballadors s’adonaren de les meves intencions així que continuaren tractant-me amb la mateixa frivolitat que abans.
Aquest acte sagrat l’interpretava com un exercici, un entrenament. Davant meu s’hi dipositava una temptació la mar d’atractiva, i el repte consistia en mantenir-me ferm i obviar-ho; controlar els meus impulsos més salvatges.
Per més ganes que tingués d’introduir un tros del pastís a la meva boca, mastegar-lo, i que aquella combinació de diferents xocolates fluís entre les meves dents i s’exhibís davant les meves papil·les gustatives, la qüestió es basava a ser capaç d’abstenir-me.
En el fons sentia el mateix que quan anava a les platges. Em moria de ganes de llançar-me a sobre del pastís, llepar-lo íntegrament i una vegada s’hagués quedat sense la xocolata líquida, xuclar-li la mousse interior amb aquell gust tan peculiar i amarg. En definitiva, menjar-me’l amb tant de gust que el mateix pastís, veient l’excitació que em causava, també s’estremís de plaer.
Aquesta mania es va tornar tan transcendental que el millor dia de la setmana era quan realitzava el ritual. Aquell dia me n’anava a dormir amb la sensació de ser un home, de cap a peus, amb caràcter i força de voluntat.
I la clau de la meva persistència i autocontrol consistia a haver-lo tastat una vegada. Hi ha certs plaers a la vida que només recordar-los ja et produeixen més utilitat que repetir-los regularment perquè la monotonia trenca la màgia.
Durant tot aquest temps que vaig visitar la pastisseria mai vaig ser interromput. Em podien mirar les cambreres o podia escoltar comentaris incòmodes entre els clients, però ningú s’interposava entre nosaltres. Bé, fins el vint-i-tres de març d’aquest any.
Quan m’havia begut ja la meitat de l’ampolla d’aigua, s’apropà una noia morena que mostrava el llombrígol i s’inclinà sobre la meva taula.
Em van encantar les seves llargues pestanyes i els seus canells prims, que certificaven que era de bona família. Hauria pagat per veure-la a la platja.
Mirant-me amb convicció, va exclamar amb to seriós:
-He estat observant-te durant l’últim mes. No sé si pretens impressionar a algú gastant-te sempre cinc euros en una cosa que ni tastes; com si volguessis exposar el teu nivell adquisitiu. No ho sé, potser t’agrada jugar a fer-te el dur. Aparentar que pots contenir-te davant d’aquest menjar. Tu deus saber què pretens causar en tu mateix o en els altres. Però deixa’m dir-te què en pensem. Et veiem com un trist mussol solitari. Sempre sol, sense companyia. Ens transmets tristesa, pena i ens mostres com no volem acabar. Com veus, no ens fixem si et menges el pastís, sinó en la teva acompanyant, la solitud.
Em vaig quedar molt sorprès amb aquell sermó, tot i que encara em va descol·locar més quan a l‘acabar de parlar ficà la punta del seu dit al pastís, deixant-hi un forat i, just abans de sortir per la porta, es girà una última vegada, mirant-me amb desafiament, al mateix temps que es xuclava el dit índex impregnat de xocolata.
El personal havia seguit la interacció amb gran interès, però quan va marxar, tots tornaren a la normalitat.
La setmana següent d’aquest aldarull vaig tornar al lloc, com si res i demanant el de sempre.
Em vaig dedicar a mirar a cada un dels presents, detalladament, intentant localitzar la noia dels canells nobles. M’hauria encantat veure-la, en una taula al costat de la finestra, i establir contacte visual amb ella. Aguantar-li la mirada uns segons tot dient-li, amb un lleu xiuxiueig: fot-te, avui no estic sol.
Un cop em vaig beure l’aigua i vaig marxar, agafant orgullosament la corretja amb la mà dreta, el pastís va tornar a quedar allà, a la taula, com sempre, intacte i derrotat.
