Les meves manies i jo

LES MEVES MANIES I JO

Conte finalista en el II Concurs Nacional Tigre Juan 2018
(Oviedo, Espanya)

Love Cake amb gelat (Foto: Agustí Tola)

      Tothom té les seves manies i qui digui que no, menteix.

      El meu cosí, per exemple, no tolerava que els coixins del seu llit estiguessin ordenats de manera diferent a l’especificat per ell. Si per qualsevol motiu la senyora de fer feines no posava el groc a la dreta de la capçalera, seguit pel blau, el verd i el vermell, i anteposant el blanc i el lila, els crits d’histèria i ofensa que emetia eren notables. La Júlia, la meva amiga, no suporta fer servir pantalons blancs. El meu avi es fa la manicura cada dimarts. Hi ha altres persones que detesten ficar-se al mar i que després la sorra seca se’ls enganxi al cos causant-los una textura rasposa a la pell. A la meva mare no li agrada tenir la sensació d’estar suada i el meu pare pateix si no acaba l’àpat amb postres, sigui una fruita, un dolç o una xocolata. La Maite, la meva companya d’institut, sempre col·locava el llapis, el bolígraf i la goma en un ordre específic, a la dreta de la seva taula, durant tots els exàmens. La meva sogra, quan menja pollastre, talla i trosseja la carn i no comença a menjar fins que el té tot esmicolat.   

     No cal donar més exemples. Vostè deu tenir les seves manies i deu conèixer també les dels seus parents i amics propers. 

    Pel que fa a mi, un dia em vaig adonar que gaudia anant a les platges a contemplar les dones guarnides amb biquinis, ensenyant els malucs, les cuixes i, és clar, els pits. M’envaïa una sensació de plaer i aclaparament al mateix temps: rodejat de tots aquells arbres fruiters dels quals no podia mossegar-ne els fruits sucosos. Mirés on mirés estava acorralat pel sexe femení. Tant em feia si eren gordes, lletges o adultes; no deixaven de ser belles dones en el seu estat més natural. I com dic jo, les anhelava a totes i cadascuna d’elles, però havia de contenir-me. No em quedava cap altre remei. Era com ser en un museu: no feu fotos, no palpeu, només mireu.  

     Caminar per la vora de la platja i que les onades em mullessin els peus feia  disminuir l’ànsia sexual que em corroïa per dins. De totes maneres, tot i aquesta incomoditat temporal, al tornar a casa sempre tenia més pròxim el sentiment de victòria que no pas de derrota. Ho interpretava com una prova de foc superada. 

     No es pensin que la meva mania radica a anar a les platges a contemplar dones quasi nues. Per això ja tinc la pornografia a Internet. No obstant això, la sensació de contenir els instints va ser el que creà la més gran de les meves manies –o qui sap, potser va ser així com la vaig descobrir–. 

     Es tractava d’un pastisset de xocolata –anomenat Love Cake– servit a la pastisseria Colmena. Tenia una capa de mousse de xocolata a l’interior i anava banyat amb una salsa de xocolata amb un toc d’avellanes. Quan en tallaves un tros, es podia veure el contrast de les tres tonalitats marrons; totes molt similars en colors, però divergents en sabors.  
     El dia que el vaig tastar, vaig introduir una cullerada a l’interior de la meva boca i el que vaig sentir van ser dues coses: xocolata i glòria. Vaig poder diferenciar les textures i els sabors de cada una de les xocolates que integraven aquest menjar de déus. I com dic, això és el que vaig sentir el primer i únic dia que el vaig tastar perquè, durant els quatre anys següents, per més que freqüentés la pastisseria i demanés un Love Cake, aquest sempre quedava intacte al plat, com si es tractés d’un gest aristocràtic. 
     Entrava, seia en qualsevol taula –tampoc sóc tan maniàtic– i demanava el de sempre: una ampolleta d’aigua i el pastís. Amb el compàs de la música llatina de fons em bevia l’aigua i observava el meu plat i la resta de clients. Quan s’acabava l’aigua, m’aixecava i me’n tornava per allà on havia vingut, sense ingerir ni un tros del pastís. Així van anar passant els dies i les ocasions. 
      Els cambrers em van acabar coneixent com si treballés allà, però mai em van rebre amb especial simpatia. No entenien per què ho feia ni com s’ho havien de prendre. 
     Al cap d’un temps vaig començar a pensar que reutilitzaven el pastís; que el servien a altres clients després de reescalfar la salsa líquida d’avellana. Considerar aquesta opció em va molestar profundament, així que a partir de llavors vaig començar a demanar el Love Cake acompanyat d’una bola de gelat. Així, una vegada es fongués el gelat i es barregés amb la resta del pastís, no s’atrevirien a posar-lo a ningú més. 
     Els treballadors s’adonaren de les meves intencions així que continuaren tractant-me amb la mateixa frivolitat que abans. 
     Aquest acte sagrat l’interpretava com un exercici, un entrenament. Davant meu s’hi dipositava una temptació la mar d’atractiva, i el repte consistia en mantenir-me ferm i obviar-ho; controlar els meus impulsos més salvatges. 
     Per més ganes que tingués d’introduir un tros del pastís a la meva boca, mastegar-lo, i que aquella combinació de diferents xocolates fluís entre les meves dents i s’exhibís davant les meves papil·les gustatives, la qüestió es basava a ser capaç d’abstenir-me. 
     En el fons sentia el mateix que quan anava a les platges. Em moria de ganes de llançar-me a sobre del pastís, llepar-lo íntegrament i una vegada s’hagués quedat sense la xocolata líquida, xuclar-li la mousse interior amb aquell gust tan peculiar i amarg. En definitiva, menjar-me’l amb tant de gust que el mateix pastís, veient l’excitació que em causava, també s’estremís de plaer. 
     Aquesta mania es va tornar tan transcendental que el millor dia de la setmana era quan realitzava el ritual. Aquell dia me n’anava a dormir amb la sensació de ser un home, de cap a peus, amb caràcter i força de voluntat.   
I la clau de la meva persistència i autocontrol consistia a haver-lo tastat una vegada. Hi ha certs plaers a la vida que només recordar-los ja et produeixen més utilitat que repetir-los regularment perquè la monotonia trenca la màgia. 

     Durant tot aquest temps que vaig visitar la pastisseria mai vaig ser interromput. Em podien mirar les cambreres o podia escoltar comentaris incòmodes entre els clients, però ningú s’interposava entre nosaltres. Bé, fins el vint-i-tres de març d’aquest any. 
      Quan m’havia begut ja la meitat de l’ampolla d’aigua, s’apropà una noia morena que mostrava el llombrígol i s’inclinà sobre la meva taula. 
     Em van encantar les seves llargues pestanyes i els seus canells prims, que certificaven que era de bona família. Hauria pagat per veure-la a la platja. 
     Mirant-me amb convicció, va exclamar amb to seriós: 
     -He estat observant-te durant l’últim mes. No sé si pretens impressionar a algú gastant-te sempre cinc euros en una cosa que ni tastes; com si volguessis exposar el teu nivell adquisitiu. No ho sé, potser t’agrada jugar a fer-te el dur. Aparentar que pots contenir-te davant d’aquest menjar. Tu deus saber què pretens causar en tu mateix o en els altres. Però deixa’m dir-te què en pensem. Et veiem com un trist mussol solitari. Sempre sol, sense companyia. Ens transmets tristesa, pena i ens mostres com no volem acabar. Com veus, no ens fixem si et menges el pastís, sinó en la teva acompanyant, la solitud.
     Em vaig quedar molt sorprès amb aquell sermó, tot i que encara em va descol·locar més quan a l‘acabar de parlar ficà la punta del seu dit al pastís, deixant-hi un forat i, just abans de sortir per la porta, es girà una última vegada, mirant-me amb desafiament, al mateix temps que es xuclava el dit índex impregnat de xocolata. 
     El personal havia seguit la interacció amb gran interès, però quan va marxar, tots tornaren a la normalitat. 

     La setmana següent d’aquest aldarull vaig tornar al lloc, com si res i demanant el de sempre. 
     Em vaig dedicar a mirar a cada un dels presents, detalladament, intentant localitzar la noia dels canells nobles. M’hauria encantat veure-la, en una taula al costat de la finestra, i establir contacte visual amb ella. Aguantar-li la mirada uns segons tot dient-li, amb un lleu xiuxiueig: fot-te, avui no estic sol. 
     Un cop em vaig beure l’aigua i vaig marxar, agafant orgullosament la corretja amb la mà dreta, el pastís va tornar a quedar allà, a la taula, com sempre, intacte i derrotat. 

A la tardor de 2019, l'editorial Pez de Plata va publicar un llibre amb els contes guanyadors i els finalistes del concurs. 
Adjunto en el següent link el format de la publicació del meu conte.
Descarregar arxiu
Share by: