Hi ha algun tipus de maledicció que em sacseja nit i dia i no aconsegueixo exterminar de cap de les maneres. És com una ombra negra vigilant les meves espatlles i que es pot percebre a molts metres de distància.
Després de passar-me el dia passejant per Sevilla, amunt i vall, del centre a Triana i de Triana al centre, finalment he decidit caminar per la bora del riu Guadalquivir i cercar un lloc on seure i descansar. Primer m’he aposentat en un mur baix, mig incòmode, però suficient per llegir. I quan ja portava gairebé dos quarts d’hora de Murakami, i començava a tenir-ne suficient, he vist que hi havia un banc buit en una posició privilegiada encarat envers el riu. Un racó la mar de tranquil i amb un arbre preciós i centenari al costat que li donava un encant encara més especial i acollidor. Quan he decidit dirigir-me cap allà i quedàvem escassos metres per arribar-hi, he vist com una parella se m’anticipava i seia. Això ha suposat una galleda d’aigua freda perquè ja m’havia fet a la idea de posicionar-me allà, treure el meu portàtil i posar-me a escriure. En un paratge així la inspiració fluiria per si sola! Per tant, jo que ja tenia la mel a la boca, no he aconseguit empassar-me-la i aquesta, dolorosament, ha començat a rajar cap enfora.
És curiós que no hi hagi en aquest món res que em succeeixi més sovint que això. I em posa molt nerviós reviure-ho una vegada darrere una altra. Són innumerables les vegades que quan estic en un centre comercial, en un parc o en mig carrer, i fixo la meva atenció en un punt per seure-hi, invariablement apareix algú del buit que ocupa aquell indret. En aquells instant una ràbia enorme em perfora i em consumeix. Començo a maleir totes les divinitats sagrades d’aquest món i de la meva boca surten insults que totes les persones, a un radi de cinc metres, entenen a la perfecció. I així, amb aquest ritual de pregària, prossegueixo el meu caminar i la recerca d’un altre lloc amb l’esperança que no sigui ocupat en l’últim moment.
A vegades, quan aquestes situacions succeeixen, el que faig és analitzar possibles respostes davant d’aquestes injustícies: fer un esprint i seure-hi abans que els invasors prenguin possessió. O a vegades m’imagino llençant-me a cops de puny contra els que han ocupat el meu seient i, quan ja resten inconscients, desplaçar-los per poder així ocupar el que em pertany. En la majoria de casos, però, no em queda més remei que acceptar la mala sort, marxar capbaix i buscar un altre lloc.
I en aquest cas concret a Sevilla no ha sigut diferent; un cop s’ha produït l’expropiació, no m’ha quedat cap altra alternativa possible que continuar el meu caminar per la bora del riu, amb el casament que cada cop s’apoderava més de mi. Finalment, després de caminar no gaires minuts, he acabat trobat un altre banc que és d’on estic escrivint això. Un banc posicionat de perfil al riu. Un banc que li dona l’esquena al pont. Un banc on efectivament no vol seure ningú.
