Hugría
Budapest
El primer cop que vaig visitar Budapest, vaig tenir la sensació era una gran ciutat, molt maca i autèntica, però no em va acabar de fer el pes. Vaig anar-hi sol i no va ser una experiència tan satisfactòria com havien estat els meus viatges a Atenes o París. I aquesta era la principal raó per la qual em venia de gust tornar-hi, però aquest cop en parella. Volia passar a prova la típica dita que una ciutat t’agrada o no segons com la vius, és a dir, segons l’experiència que hi tens.
El primer impacte que he tingut en tornar a trepitjar la capital hongaresa ha estat una certa incomoditat perquè m’he adonat que ja tinc una edat avançada i els viatges comencen a repetir-se; cada cop hi haurà menys destins inexplorats i les repeticions es tornaran en quelcom constant –mentre que la visió optimista de tot això seria que com que he tingut l’oportunitat de viatjar tant, aquestes repeticions són normals i inevitables–.
Amb el pas dels minuts i dels metres recorreguts, una segona reflexió, encara més preocupant, ha reemplaçat la primera: bàsicament l’únic punt que mantenia present en el meu cap de la meva primera visita a Budapest era el Parlament. I a mesura que he anat visitant un altre cop els diversos llocs turístics, és quan he tornat a recordar-los –però curiosament a través dels sentiments experimentats aleshores, ara fa tres anys–. Per exemple, he recordat la plaça Vörösmarty per la sensació de solitud que vaig tenir just abans de començar el free tour; l’estàtua de la llibertat, amunt del turó, per l’esgotament que vaig experimentar en pujar-lo; l’església Máts, i els seus voltants, per la sensació de gana i la desesperació de buscar un lloc on menjar; i finalment la basílica de Sant Esteve perquè va ser on vaig acomiadar-me d’unes amigues de l’hostal. I així, de mica en mica, a la que he tornat a veure els llocs importants i simbòlics de la capital, els records s’han anat afegint als de la impressionant arquitectura del Parlament.
Després d’experimentar tot això la meva pregunta és: quin sentit té viatjar si en tres anys t’oblides de tot? Si és així, no cal anar a l’altra punta del món perquè vagis on vagis, a mitjà o llarg termini, l’efecte d’haver anat o no serà el mateix.
Aquesta seria una interpretació correcta, segons el meu judici, només, i només si anessis a un destí emocionalment neutre. En aquesta línia, viatjar només té sentit si és a un lloc que et pot causar algun tipus d’impressió que perduri per sempre en el temps. El problema és que difícilment ho pots saber abans d’anar-hi, perquè aquesta experiència destacable no només pot venir d’un edifici històric sinó també de vivències personals.
I per l’altra banda, no cal dir que efectivament de res val si per recordar-te d’un lloc has de tornar! Seria com dir que per poder recordar l’amor que has sentit cap a alguna persona has de tornar amb ell o ella. És contradictori! És absurd!
Així doncs, tenint en compte aquestes observacions, saber si Budapest m’ha agradat o no durant aquesta segona visita, el que he de fer és esperar tres anys i valorar si hi ha quelcom que recordo d’aquesta ciutat o si únicament serà el Parlament el que seguiré tenint present.
