En el moment de girar una cantonada veuen una persona a terra, assentada i demanant diners. És un fet que es veu cada dia per la recessió econòmica. Primer no li donen importància, però just al passar per davant, els dos simultàniament giren el cap per mirar l’individu. Les seves mirades es queden congelades.
Es veu una noia jove amb la cara i el cabell bruts. Vesteix amb uns pantalons trencats que li arriben per sota del genoll i la vestimenta del tronc superior no es veu perquè es tapa amb un llençol vell i gastat. Porta sandàlies trencades i els seus peus són negres. La seva cara està enfocada cap a un recipient de plàstic on hi ha algunes monedes de color coure.
Continuen caminant però a dos metres l’ Arnau torna a girar el cap per tornar a veure-la. Llavors alentint el pas, diu:
-Ei Carles, sempre es veuen vagabunds masculins; però crec que mai havia vist una noia. I menys una noia tan jove.
-Si, és una pena veure una jove que podria treballar en aquestes condicions.
-Has vist quin fastig feia? Estava més bruta que un gos del carrer.
-Pobre...
Segueixen però cada poc més a poc a poc. De sobte l’Arnau salta amb molta iniciativa:
-Hem de fer alguna cosa tio. No la podem deixar així, fa molt fred.
-Va tio! Que vols? Que anem a una tenda i li comprem un jersei?—pregunta irònicament el Carles.
-Sí, com a mínim. Jo estava pensant de pujar-la al pis, donar-li de sopar, i que dormi al sofà.
-Flipes tio! Llavors ho haurem de fer cada nit. Oblidat! Ni boig.
L’Arnau atura el pas bruscament, en un acte de caràcter. Llavors diu tot convençut:
-S’ha acabat, vaig a parlar amb ella.
-Calla i vina—però mentre diu aquestes paraules l’Arnau ja s’està dirigint cap a la noia.
En Carles es queda atònic mirant el seu amic, a una distància de 10 metres, més o menys. No s’ho pot creure. Veu que l’Arnau parla amb ella durant dos minuts. Sembla que la noia es nega a qualsevol ajuda però, a continuació, el noi l’ajuda a aixecar-se i li carrega una caixa trencada que tenia al costat. En Carles no havia sentit la conversa i veu que comencen a caminar cap a ell.
No hi ha cap mena d’introducció, l’Arnau li diu en Carles:
-Puja-la a casa, vaig al supera comprar alguna cosa per sopar.
-Però...—es queda tallat, no li surten les paraules. L ‘Arnau ja estava travessant el carrer.
El menjador és petit on només hi ha un taula amb quatre cadires, on estan assentats en Carles, l’Arnau i la noia vagabunda. Aquesta noia ja no té la manta deixant visible, ara sí, un jersei del Decathlon cordat fins al coll. Segueix amb la mateixa aparença depriment d’abans.
No parla, només menja amb el cap enfocat al plat. Els dos nois es miren mútuament sense saber que dir.
-T’agrada?—li pregunta en Carles
-Sí—contesta la noia sense aixecar la vista. Un sí perdut que no té cap mena de transcendència. Un sí sinònim de calla i deixa’m menjar.
Quan la noia acaba el seu menjar en Carles mira a l’Arnau i en veu baixa diu:
-Bueno, ja està. Hem fet una bona gesta. Vaig a buscar habitacions socials per Internet
-Ja ho farem demà, que aquesta nit es quedi aquí.
En Carles el mira amb una cara assassina però no diu res per respecte a la noia, que segueix assentada, mirant-se les seves mans que estan recolzades a les seves cuixes.
-Margarida, com t’he dit abans pots dormir al sofà. Ara et portaré llençols nets—diu l’Arnau.
La noia no aixeca la vista, ni contesta, segueix mirant la seva falda. Passen uns segons.
-Margarida...et sembla bé?
-eeee....-- diu la noia molt fluix. Després d’un silenci torna a parlar—. Us faria res si em dutxes per no embrutar el sofà?
-Mare meva. Oi tant! Només faltaria! Que animal! Ho sento però no haver-t’ho ofert abans.
En Carles, mirant de millorar la seva imatge de dolent, s’aixeca sense haver rebut cap odre per part d l’Arnau, i li dóna una tovallola a la noia.
Els nois desparen taula mentre la noia és al lavabo. En ser un pis petit i amb les parets primes, se sent l’aigua de la dutxa picar contra les mampares. El menjador-sala és l’òrgan central i està en comunicació amb les habitacions, cuina i lavabos.
En Carles va ruminat sobre l’aventura que ha iniciat amb el seu amic, i acaba dient:
-Vigila amb la cartera i els objectes valuosos aquesta nit. I demà sense falta li busquem un lloc d’ajuda social.
L’Arnau simplement assenteix amb el cap; per un moment li està entrant el dubte si el seu grau d’altruisme està sent massa elevat.
En un moment donat, trencant el silenci, s’obre la porta i surt la Margarida. La tovallola li tapa les parts íntimes. Els nois es miren fixament. Les sensacions de pena i fàstic cap a la noia desapareixen. La seva sensualitat amagada abans sota capes de brutícies surt a la llum. Prèviament portava uns cabells plens de pols i recollits de mala manera; ara aquest cabell humit, llarg i net la transformava totalment.
Els dos nois la miren i, de manera involuntària, se la imaginen sense tovallola.
Després d’uns segons, veient que els nois no diuen res i segueixen embovats, acaba preguntant:
-Qui vol ser el primer? –mentre es treu la tovallola d’una tirada. Ho diu i ho fa de la manera més natural, com si formes part del contracte. Com si fos una condició ex-ante.
Els dos nois es queden amb la boca oberta, no saben que dir davant d’aquella sorpresa, davant d’aquella vagabunda tan sensual i guapa.
-Espera un moment—diu en Carles, mentre estira a l’Arnau pel braç. Entren a una habitació i la noia es queda fora. S’asseu al sofà, està completament despullada. Se senten que parlen però no s’entén que diuen. Al cap d’una estona surten els nois.
L’Arnau es dirigeix cap a la noia:
-En Carles serà el primer i l’únic; jo tinc xicota. Tot i això, m’asseuré aquí i miraré tot.
