Nápoles

Vet aquí la meva sorpresa quan finalment vaig tenir l’oportunitat de visitar Nàpols. Vaig descobrir que aquesta ciutat no és equivalent a la part septentrional d’Itàlia i, ja per perquè no dir-ho, de la resta d’Europa. Desconeixia que al nostre continent poguessin haver-hi llocs tan autèntics i trobar-me amb un així, d’imprevist, provocà en mi una gran alteració: una pluja d’emocions que m’anaren humitejant fins a quedar xop. 

Quan vas a Alemanya, Anglaterra, França o Polònia, per exemple, palpes diferències pel que fa a la història i a la cultura. Un alemany ros, corpulent i de dos metres, no interactua de la mateixa manera amb el seu entorn, sigui al transport públic o en un restaurant, com ho fa un francès a París. Però malgrat aquestes diferències, formen part de la mateixa circumferència i no et causen una violenta sacsejada. Ho analitzes amb curiositat i punt. 

A Nàpols, en canvi, el que m’emocionà va ser reviure les emocions d’altres viatges llunyans, en algun moment de la meva vida, buscant justament això; un desmarcatge del motlle al qual estem acostumats. 

D’aquesta manera em trobava a Nàpols, ciutat d’un país que pertany al G8, i la sensació era com la de ser als carrers de Delhi, de La Paz o fins i tot de certs barris de Pequín. No tant per les similituds tangibles sinó per l’atmosfera de veritat i autenticat. 
Alguns detalls que em saltaren a la vista foren els grans nassos de la gent, els comerços atesos pels locals d’edats avançades, vitrines pels carrers amb menjar per emportar, forns de pizzes en cada local, l’escàs encreuament amb turistes o simplement la manera d’expressar-se de les persones. En definitiva, el que veia i el que m’envoltava era real, sense embuts.