Hong Kong i Catalunya
HONG KONG I CATALUNYA, MANIFEST A LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL
Accedeixis al mitjà informatiu que accedeixis, en els últims mesos no paren de sorgir notícies relacionades amb Hong Kong i les contundents protestes reivindicatives que estan havent-hi, que van des de reunir-se en un centre comercial i cantar un himne, a ocupar ni més ni menys que el parlament hongkonguès. El que pretén la població amb totes aquestes demostracions no és res més que fer-li saber a la Xina i al món sencer que faran tot el que estigui al seu abast per evitar que els prenguin els seus drets i les seves llibertats.
Per entendre una mica el que està succeint, l’any 1997 Gran Bretanya li va cedir a la Xina l’administració de Hong Kong amb la garantia que, mitjançant un tractat anomenat “Un país, dos sistemes”, aquesta excolònia mantindria una certa autonomia durant mig segle envers l’actual segona potència mundial.
Des d’aleshores a Hong Kong cada primer de juliol, data de l’aniversari d’aquest traspàs de sobirania, se celebren manifestacions per promoure la democràcia i concretament l’any 2014 va tenir lloc la Revolució dels Paraigües després que el govern xinès no complís la promesa d’instaurar el sufragi universal, limitant-se només en permetre votar dues o tres candidatures prèviament seleccionades. I ara el 2019 amb el projecte de llei d’extradició, la flama s’ha tornat a revifar amb força perquè la població hongkonguesa ho ha interpretat com una estratègia per incrementar la influència legal de la Xina en el seu territori i anar perdent així de manera gradual les seves competències fins a sucumbir totalment l’any 2047.
A Catalunya, com tots sabem, des del 2010 es va accentuar també un moviment de reivindicació social i cultural amb unes manifestacions que s’han convertit de les més multitudinàries d’Europa en els últims anys. No obstant això, Catalunya es troba desarticulada política i socialment des de l’any 2017, arribant a normalitzar situacions tan greus com l’empresonament i l’exili dels seus líder electes i la violació de drets tan bàsics i essencials com el de lliure expressió i el d’autodeterminació.
Tenint tot això en compte, doncs, seria aconsellable que aquests dos moviments aliens, situats a 10.057 kilòmetres l’un de l’altre, i que no han tingut cap mena d’inspiració o influència mútua, comencin a analitzar-se mútuament i entendre quines iniciatives populars, que potser ja han estat aplicades pel seu homòleg, són les més adequades i eficients –sempre amb la premissa de reivindicar els valors pacífics i democràtics–.
Per portar a terme aquesta anàlisis i dissenyar una estratègia de lluita compartida contra el status quo, és important considerar les principals diferències que existeixen entre Hong Kong i Catalunya com vindria a ser el context històric, l’estructura econòmica o bàsicament el nucli del problema: a Catalunya la reivindicació és contra el govern central mentre que a Hong Kong és contra el mateix govern hongkonguès, intervingut per la Xina. Però una vegada valorades les diferències i sabent com poden influir, s’han d’estudiar el conjunt de similituds que en gran manera són fruit d’una sèrie de conseqüències pel fet d’oposar-se a uns estats tan poderosos com serien el xinès i l’espanyol que, a diferència de Canadà i Gran Bretanya, han obviat la via democràtica i del diàleg des del primer moment. Unes conseqüències que es tradueixen en violentes càrregues policials durant les demostracions populars més massives, referèndums menyspreats amb una alta participació, ferits, detinguts i tota una sèrie de polítics i activistes exiliats i empresonats a causa de la seva ideologia.
Un altre factor que tampoc es pot passar per alt és la victòria que els hongkonguesos van obtenir pel fet d’impulsar accions de manera organitzada i efectiva: el retirament del projecte de la Llei d’extradició per part de la Xina. Espanya, en canvi, l’únic gest que ha tingut amb el territori català després de nou anys de protestes és posar-li el nom de Josep Tarradellas a l’aeroport de Barcelona, i a més de forma unilateral. Totes les altres respostes han anat més de la línia d’incrementar l’hostilitat com seria l’aplicació de l’article 155, la contínua amenaça de tornar-lo a aplicar gratuïtament i el processament judicial dels polítics i civils sobiranistes catalans que no s’atura. És important destacar, però, que Hong Kong, tot i aquesta victòria, han deixat molt clar que res s’haurà acabat fins que no es compleixin totes i cadascuna de les seves altres quatre demandes: investigar les actuacions policials desmesurades, llibertat incondicionals als manifestants detinguts, retirar el qualificatiu de “revolta” a les protestes i per últim, i no menys important, establir el sufragi universal en l’elecció del cap de l’executiu.
Catalunya, per la seva banda, té aquest mes d’octubre una oportunitat d’or, equivalent al mateix projecte de llei d’extradició, per canviar el tarannà exhibit en els últims mesos per part de la població, els partits polítics i les organitzacions populars: la dura sentencia als seus líders injustament empresonats. És aquí on s’haurà de donar una resposta proporcional, contundent i permanent que posi entre les cordes el Regne d’Espanya.
Com ja va avançar l’exeurodiputat Josep-Maria Terricabras, ha arribat el moment de fer manifestacions eficaces com seria enviar 50.000 persones a l’aeroport, 50.000 a la televisió, 50.000 a les fronteres i 50.000 a la delegació del govern. De fet a Hong Kong ja va haver-hi una gran mostra de desobediència civil al mes d’agost amb l’ocupació de l’aeroport de la ciutat, provocant el bloqueig aeri amb un gran nombre de cancel·lacions.
Sigui com sigui, Hong Kong i Catalunya han pogut experimentar en tots aquests anys que realitzar una revolució democràtica contra un oponent tan poderós no és bufar i fer ampolles, i que arriba un moment on la desobediència civil és un requisit si vols aconseguir els teus objectius.
Un procés d’aquestes envergadures pot passar per diferents etapes i ritmes, de més o menys coordinació o de més o menys activitat, però el que resultaria totalment imperdonable seria que en un moment de màxima repressió i vulnerabilitat hi hagués una reacció deficient i inadequada. Així doncs, la resposta que la població de Catalunya acabi donant una vegada s’hagi fet pública la sentència, determinarà el futur de Catalunya i d’Espanya a curt, mitjà i llarg termini.
Artículo publicado en Nació Digital para el segundo aniversario del referéndum del 1-O: click aquí!
