ASSUAN
Vistes des d'una Ahwa
Sóc en una Ahwa on acostumen a reunir-se els homes per beure te, parlar de política i ser testimonis de tot el que es cou al carrer. Les mosques no paren de molestar girant al meu voltant com si fos una caca al mig de la muntanya.
Hi ha un individu assegut a una taula del meu darrere que fa més de cinc minuts que parla interrompudament amb una veu de baix, sense jo saber si es dirigeix als cambrers o a les persones de les altres taules. Em giro, intentant ser dissimulat, i em trobo que es tracta d’un homenot de cent vint kilograms i amb una caixa toràcica de dos diafragmes. Vesteix una gel·laba verda caca d’oca, una bufanda marro clara que té recolzada a la seva espatlla esquerra, però el que li dóna més vitalitat és el seu turbant blau que contrasta amb els seus ulls negres. Uns ulls que em miren i m’ordenen que em torni a donar la volta. Em fixo aleshores en un home menut del carrer que es mou en totes direccions. Vesteix un uniforme verd i la seva feina radica en dipositar les defecacions dels cavalls en un carretó que empeny amb esforç. Acaba creuant a l’altra vorera.
Les façanes dels edificis de l’altra banda em fan pensar en l’escenografia d’una obra de teatre com si jo l’estigués contemplant des de la tribuna del Liceu. El que més crida l’atenció d’aquests edificis són uns regalims de brutícia que provenen de les diverses finestres i que recorda el degoteig de ferides de guerra. Algunes d’aquestes obertures tenen els vidres trencats, altres tenen la caixa d’un aire condicionat i un parell romanen tapades amb làmines de fusta.
El que em fa tornar a la realitat és la figura d’un vellet vestit amb una gal·laba blanca davant meu que comença a parlar-me. Després d’un segons de desconcert lingüístic entenc que em pregunta si pot seure a la taula per fumar la seva xixa. Un cop assegut em pregunta amb un anglès d’espionatge d’on sóc i en l’escoltar la meva procedència té el detall de mostrar-me el seu somriure d’il·lusió acompanyat d’unes poques dents de color caqui.
Torno a fixar-me en els edificis de l’altra banda del carrer. Pel mig de la façana d’un d’ells hi ha una gran xemeneia metàl·lica que baixa com una liana fins als locals de les plantes baixes. Són locals foscos que semblen abandonats però les persones que surten porten bosses a revessar d’envasos de plàstic. Això em fan pensar que potser estic ben equivocat.
El meu company de taula es treu de la butxaca una caixeta que conté un material poc atractiu. Sembla una massa comestible de tamarinde mexicà però amb una tonalitat més fosca i una viscositat que podria semblar petroli sense refinar. Amb cura fica trossets a la part superior de la pica d’aigua i jo prego perquè no m’ofereixi tastar-ho. Respiro alleugerat quan comprovo que s’ho torna a guardar a la butxaca.
Entremig de tantes persones i tantes sorpreses, la nit comença a caure.
Tot d’una entra a la Ahwa un home demacrat pels vicis i el patiment de la vida bramant amb els braços aixecats el so fonètic de Mahmoud, Mahmoud. No sóc capaç desxifrar si són expressions d’enuig o d’alegria. Marxa, de la mateixa manera com ha arribat, travessant el carrer temeràriament entremig dels cotxes i les motos.
Un carrer caòtic ple de soroll on es veuen moltes coses des de les vistes d’una Ahwa. Burros que tiren de carros plens de canyes de sucre. Dones amb vels. Tres nens damunt d’una moto sense casc. Turistes amb pantalons curts. O una bicicleta amb una cuina portàtil de remolc.
Per moments em sento com si estigués col·laborant en una pel·lícula de ficció amb altres actors que interpreten el seu paper amb una essència màgica. Però arriba un moment en el qual m’adono que jo sóc l’únic actor. Per a la resta tot allò no és res més que el seu dia a dia, la seva quotidianitat.
Vistes dins d'una Ahwa
Les taules estan cobertes d’estovalles de plàstic desgastades, brutes i on encara es pot llegir el logotip Birell. Les de la meva taula estan estripades deixant a la intempèrie el color natural de fusta. El més curiós d’aquestes taules rectangulars, però, és que tenen una altura insuficient per complir la seva funció. Les cadires dels anys cinquanta, que tenen una inscripció aràbiga al respatller, no es poden encaixar dintre de les taules i, per tant, els clients ha de seure en diagonal. De fet, la inutilitat d’aquest immobiliari fa que hi hagi tota una sèrie de tamborets repartits per totes bandes on els clients dipositen el te.
Una vegada ja he entès d’on prové la meva incomoditat postural i he comprovat que no puc desplaçar-me a cap altre lloc més desitjable, giro el tronc per intentar captar el màxim nombre de detalls del local. La quantitat de rareses, algunes descarades i d’altres destinades pels ulls més analítics, fan que em col·lapsi. No sé per on començar.
Una de les moltes coses que està descontextualitzada en aquest, diguem-li, bar egipci, és un armari alt i gris d’alumini com els que hi ha als hospitals per emmagatzemar xeringues o esparadraps. Aquest, concretament, té una capa de greix i uns adhesius vells i descolorits. I a sobre d’ell, a la paret, hi ha clavada una fusta que fa la funció de prestatge on reposen un conjunt de pipes d’aigua netes com una patena i una roda punxada de bicicleta.
Quan s’apropa el cambrer –o almenys això interpreto perquè no porta cap indumentària perquè l’identifiqui– li demano un te de karkade. S’allunya sense dir res i es col·loca darrere una barra que no fa més d’un metre de llarg. Intueixo que està remenant els ingredients necessaris, amb tot de quincalles de museu, per preparar la meva comanda. Puc veure gots translúcids, culleres de fusta i unes magnífiques teteres d’alumini que em recorden la pel·lícula de la Bella i la bèstia, tot i que aquestes estan més castigades per la brusquedat dels humans.
El coll em comença a picar i la meva cama comença a moure’s com si fos una màquina de fer forats. Per intentar distreure’m em dirigeixo al lavabo que està amagat en un racó, protegit per una làmina de fusta que fa la funció de porta. A un parell de metres ja puc notar la intensa olor empresonada en aquella habitació. En entrar ho entenc tot: l’única obertura de ventilació és el forat del pany que mai es va arribar a col·locar. Tot i això, el que més em sorprèn és que el vàter sigui d’un color rosa que es podria trobar a la típica casa modernista al començament del segle vint. Malauradament, aquesta elegància burgesa es veu ofuscada per les restes de merda que han anat deixant els clients. La causa de tanta brutícia és el sistema de drenatge que té el lavabo. En lloc de que l’aigua llisqui pels forats interiors del vàter quan es tira la cadena, hi ha una mànega metàl·lica que prové de la cisterna i queda allà suspesa a l’interior com una serp en posició d’atacar. L’aigua surt doncs amb una pressió insuficient per endur-se les restes de les parets del vàter.
Quan surto del lavabo expiro profundament per netejar els pulmons, i torno a la taula on el meu te, que ha estat servit en una tassa de vindre transparent, deixa anar una mica de fum. Amb un lleuger tocar de llavis comprovo la seva alta temperatura i per tant, em veig obligat a esperar.
És curiós veure la quantitat de miralls que hi ha a la sala repartits d’una manera irracional. La gran majoria estan en les columnes com peces de puzle on només es reflecteixen les seves mateixes taques. També m’adono que davant de la barra hi ha un gran espai on, en lloc de que hi hagi més banquets i cadires, hi ha enorme taula de fusta. Té un calaix obert on es guarden un conjunt d’eines que m’hauria esperat trobar en un taller mecànic. I tota la taula està coberta per una brutícia negra de carbó i al mig, descansant, hi ha un parell de xixes desmuntades.
Tiro el meu cap enrere i tanco els ulls. Necessito aïllar-me d’aquell desordre. Desconnectar. Respiro profundament i en obrir els ulls descobreixo que just sobre meu hi ha un plat de llautó abonyegat. Està clavat sense gaire fiabilitat i darrere té fixada una petita bandera d’Egipte doblegada sense que s’hi pugui veure l’àliga daurada.
Faig un glop ben llarg al te sense fixar-me si està fred o calent. Necessito marxar. Tota aquesta atmosfera ha arrabassat els meus ànims i no hi ha cap cosa que desitgi més que tornar a l’hotel com més aviat millor. A partir d’ara valoraré una mica més, allà on vagi, les taules de mides normals, els miralls col·locats de manera racional o els lavabos que no et facin entrar arquejades.
Això no treu però, què gràcies a aquesta experiència, pugui aconsellar-te que quan passis per davant d’una Ahwa, i et fixis en el seu interior, no la confonguis amb un museu, una botiga d’antiguitats o un taller de cotxe. De fet, t’encoratjo a entrar. Evidenciaràs com són els punts de reunió de la societat masculina egípcia.
