La meva visita a Egipte s’ha caracteritzat, a diferència d’altres viatges que he fet a la meva vida, per haver fet una immersió molt profunda abans de marxar. Suposo que disposar d’un escàs coneixement envers la societat àrab-musulmana i també de l’Antic Egipte, em portà a realitzar una ampliació i culturització prèvia per treure-li el màxim de profit.
Durant els mesos precedents a la partença vaig submergir-me a tota una sèrie d’accions formatives com seria mirar documentals sobre la primavera àrab i la caiguda del règim de Mubarak i dels Germans Musulmans a posteriori, comprar-me atles de la civilització egípcia i escoltar podcasts sobre el mateix tema i després, i no menys important, llegir obres de literatura moderna d’aquest país. Podria resultar pretensiós afirmar que descobrir els escriptors l’Ala al-Aswany i en Naguib Mahfuz m’ha canviat la vida, però en canvi és franc i just agrair-los tot el que m’han fet gaudir amb els seus escrits i sobretot el que m’han ensenyat.
La raó per la qual han esdevingut una gran revelació personal és que m’han fet veure cap a quina direcció, en aspectes conceptuals, vull dirigir els meus escrits com a escriptor. Els seus trets característics són justament que no només es limiten a narrar sinó que busquen provocar-li al lector alguna emoció concreta mitjançant les seves descripcions d’espais, la caracterització dels seus personatges o la trama de les seves històries.
Un cop dit això doncs, aquestes lectures també em van permetre familiaritzar-me amb les maneres de fer d’aquest país forjant en mi un anhel per començar l’aventura que va anar creixent de manera progressiva. I la gran sorpresa a l’arribar al Caire i caminar pels seus carrers màgics va ser la de trobar-me dintre d’un conte o d’una novel·la d’aquests escriptors –sobretot de l’autor més contemporani, Ala al-Aswany– arribant a veure els seus espais descrits i a creuar-me amb els seus personatges.
***
Passo per davant d’un cine on anuncien diverses pel·lícules principalment àrabs i una concreta de Hollywood de fa una dècada. A les plantes baixes de tots els edificis d’aquest carrer hi ha botigues de roba i locals on preparen menjar per emportar-se com seria el famós Kushari. De cop i volta comencen a arribar-me els càntics des dels altaveus dels minarets per indicar l’hora de la pregària.
Observo el meu voltant i veig tota mena de persones caminant pel carrer. N’hi ha alguns de molt mudats amb terns i altres de pobres i bruts on als pantalons no s’hi distingeix cap taca de neteja. Tota aquesta atmosfera que m’envolta, formada per la gent, el tràfic, les botigues, els edificis, em fa sentir com si estigués al passatge Bahlor, sabent doncs que el despatx del Zaki Bek a l’edifici Iaquiban està, a molt estirar, a cent metres. De fet, puc visualitzar com s’aproxima ell des de la llunyania mentre va aturant-se per saludar, amb l’amabilitat que el caracteritza, senyores, policies o els seus veïns.
***
Sec en una ahwa (cafeteria egípcia) per beure’m un te i a la taula del costat, a la poca estona d’arribar, s’hi asseuen dos senyors. Cadascú porta una bosseta d’on extreuen un shawarma embolicat en paper que han comprat en un altre local. Es passen mitja hora en silenci mentre van assaborint el seu menjar –un silenci que a Europa causaria una gran incomoditat i que obligaria a algun dels dos a trencar-lo amb qualsevol comentari–.
Un cop se l’han cruspit, llavors comencen a parlar de manera apassionada. Tot i no tenir cap noció de la llengua àrab, però gràcies a la literatura i el coneixement de la cultura local que m’han transmès els llibres, sé que comparteixen amb tota mena de detalls les relacions sexuals amb les seves dones: descrivint els seus pits –com si encara no ho sabessin–, les posicions executades la nit anterior i sempre donant-se consells sobre com fer-ho els pròxims cops. En resum, tota una sèrie d’informació confidencial que les seves dones també compartiran, des de l’altra perspectiva, en les trobades amb amigues.
***
Passa pel carrer una jove amb un vel vermell que li tapa els cabells i li envolta una cara preciosa amb un nas perfectament definit, uns llavis carnosos i unes celles abundants i definides que reforcen la seva mirada i la transformen en un intimidant rusc d’abelles. Uns trets molt particulars que en conjunt enlairen la seva sensualitat.
Amb una certa tristor m’imagino que aquesta joveneta treballa en una botiga de roba i quan ja ha tancat les persianes i està recollint, s’apropa per l’esquena sigil·losament en Mal·lak, el seu cap. Se li arramba per entrar en contacte amb aquells glutis carnosos, l’olora per l’alçada del coll i li xiuxiueja a cau d’orella com és de preciosa. Per més que estigui enamorada del Taha, el seu xicot, i tinguin plans de casar-se, no es pot treure del cap el que li va dir sa mare: la noia hàbil es cuida i cuida la feina.
Això l’obliga a acceptar, una vegada darrere l’altra, les normes no escrites de la societat en la qual viu. Tanca els ulls i deixa que aquell home amb els cabells blancs li agafi amb tenacitat les mamelles amb tot el que ja sap que vindrà després.
***
Quan entres a l’edifici on m’allotjo hi ha una petita habitació al soterrani amb les portes obertes on unes cortines tenen la tasca de protegir una mica la intimitat. Quan les cortines han quedat mal col·locades o fa vent, s’hi pot veure una estructura de fusta, que semblen uns palets a jutjar per la seva rigidesa, coberta de llençols.
Aquest és un espai que es pot apreciar en molts altres edificis del Caire perquè efectivament és on viu i dorm el porter de la finca. Això em fa pensar en el Taha, el fill de l’Aix-Xadhili, que és molt brillant a l’escola i ha d’ajudar al seu pare en tasques de la porteria suportant les nombroses impertinències i humiliacions dels inquilins.
I quan veig pel carrer un policia tot polit penso que podria haver sigut perfectament en Taha si no l’haguessin suspès a l’examen oral de les oposicions pel simple fet de ser fill d’un home que té una feina humil però tan digne com qualsevol altre.
***
Espero a la segona plataforma de l’estació Ramsès II l’arribada del tren que em portarà a Assuan. La sort fa que m’apropi a un parell de senyors a preguntar-los a quina alçada s’aturarà el vagó número sis, indicat en el meu tiquet. El que té un bigoti negre i dens no parla anglès mentre que l’altre, el grassonet i calb, fa d’interlocutor. Són molt simpàtics i m’expliquen que viatgen a la mateixa ciutat per negocis i que tenen els seus seients en el mateix vagó que jo. M’ofereixen un cafè que refuso amb amabilitat i no trigo gaire en distingir que entre ells hi ha una certa compenetració que va més enllà de ser amics o companys de feina. De fet n’estic segur que el grassonet, de la mateixa manera que en Hatim, és un codiana que no es maquilla ni camina de manera provocadora com fan la gran majoria. Vull pensar que un dia va anar al bar Chez Nous i només entrar va tenir clar que aquell home amb bigoti havia de ser seu. Es va apropar i li va estrènyer la mà acariciant-li el canell amb el dit índex. Això volia dir, en el seu diàleg secret, que el desitjava. Es passaren una bona estona asseguts en uns tamborets prenent-se una cervesa i coneixent-se. En un moment donat el grassonet va aixecar el dit, sense deixar de parlar, i l’aguantà alçat una bona estona. El del bigoti va saber perfectament que era una invitació a una trobada ràpida en una de les habitacions de lloguer del bar.